Plana Oficial de raület - compositor i intèrpret de dolçaina

FITXA TÈCNICA DE LA DOLÇAINA en Sol

- D E F I N I C I Ó -

La dolçaina és un instrument de vent-fusta, de tub cònic que utilitza canya de doble llengüeta. El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions sobre 8 forats que es tapen directament amb els dits, en canvis de la presió d'aire i a l'embocadura.

La dolçaina està composta per tres peces independents que se n'acoblen formant un tot:
· La canya: És el motor de so. Així mateix es tracta de la part més delicada, la qual cosa fa que s'haja de tenir la màxima precaució quan s'utilitza, ja que la seua elaboració és molt subtil i la mínima variació l'afecta enormement.
· El cos: Aquesta és la part de la dolçaina des d'on controlem l'afinació. Distingirem dues zones:
- A la zona de la canya es troben els tres primers orificis i el de baix.
- I a la zona de la campana se situen els quatre orificis restants i els dos de la campana.
Tradicionalment s'ha dit que la millor fusta per a la construcció de la dolçaina és la del garrofer bord, -difícil de trobar-, encara que actualment els estudis científics es decanten per la mangranera, no tant pel timbre com per la facilitat d'execució.
· El tudell: És el canonet metàl·lic de llautó o també d'argent, que uneix la canya i el cos de la dolçaina.
Per a una bona conservació, cal guardar-lo junt amb la canya sense desmuntar, en una caixeta amb forats i folrada de tela que amortisca els possibles colps i absorvesca la humitat, (el cotó-en-pèl no serveix).

El nostre instrument s'anomena de diferents maneres que depenen de la comarca on estiga introduït. Les més esteses són "xirimita", "dolçaina", "gaita" i les seues variants (xirimia, xeremita, donçaina, ...).

- T E S S I T U R A -

L'extensió en so real és de La4ª fins Mi6ª. En algunes ocasions s'utilitza el Fa#6ª; sempre ben preparat, lligat i en progressió de graus conjunts.

- L E C T U R A i E S C R I P T U R A M U S I C A L -

La música feta per a dolçaina sempre s'escriu en clau de Sol.
El nostre instrument és conegut per dolçaina en Sol, el que vol dir que és un instrument transpositor que llig la música en Sol. Les partitures escrites correctament per a dolçaina estan transportades per a un instrument en Sol, i així, la nota més greu és el Re escrit sota del pentagrama i la nota més aguda el La situat a la primera línia addicional dalt del pentagrama. Si es volen conèixer les notes reals (en Do) en una partitura per a dolçaina, cal realitzar un transport d'una quinta justa ascendent.

- A C Ú S T I C A -

El so del nostre instrument es penetrant i molt potent.
Fins fa pocs anys la seua activitat s'ha desenvolupat exclusivament en els carrers i les places dels pobles i ciutats, ha sigut el protagonista en les grans concentracions de públic en les festes i costums de les nostres comarques. Per aquest motiu és lògic que en la seua continua evolució s'haja valorat i desenvolupat la seua potència sonora.
En utilitzar la canya doble i el tub cònic el so de la dolçaina pot parèixer bàsicament el del oboè, però amb clares diferències. A pesar que el nostre instrument produeix sons en una tessitura aguda, té una gran personalitat tímbrica a causa de la gran riquesa en harmònics, és per això que en certes condicions d'audició es pot semblar al saxo soprano o a la trompeta.
El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions sobre 8 forats (7 davanters i un darrere) i en canvis de la pressió d'aire i en l'embocadura.

- R E G I S T R E S -

L'àmbit acústic de la dolçaina es divideix en dos registres que tenen la seua diferència en el timbre i en la manera en què es produeixen.
Registre mitjà: El so és natural, és el més descansat i relaxat dels dos. Comprén la primera octava, de Re greu (La4ª real) al Re agut (La5ª real). La seua afinació és relativament senzilla.
Registre agut: Son els primers harmònics de les notes naturals que es produeixen per un augment de la pressió de la columna d'aire. La seua afinació és molt complexa, i la seua execució és difícil i cansada. Mantenir aquest registre durant un cert període de temps és realment esgotador i la seua execució pot convertir-se en impossible. Comprén la segona octava del Mi^b/Re# agut (Si^b/La#5ª real) al La agut (Mi6ª real).

- A L T E R A C I O N S -

A pesar de que la dolçaina és un instrument que no està concebut per produir cromatismes, en l'actualitat es pot aconseguir la seua execució, però sols mitjançant una tècnica molt complexa i difícil i amb clars canvis tímbrics i de volum.
Les alteracions amb un so clar i potent son: Do# i Re# de la primera octava (Sol#5ª i La#4ª reals) i són fàcils d'executar.
Amb un so més apagat, amb major dificultat i una gran disminució de potència sonora son: Fa natural, Si^b/La#, Sol#/La^b de la primera octava (Do5ª, Fa5ª, Re#/Mi^b5ª reals) i Fa natural i Re#/Mi^b de la segona octava (Do6ª i La#/Mi^b5ª reals).
Amb la màxima dificultat i amb una afinació per harmònics són: Si^b/La#, Sol#/La^b de la segona octava (Fa6ª, Re#/Mi^b6ª reals).

- T O N A L I T A T S -

Les tonalitats més utilitzades per la seua menor dificultat són: Sol M, Re M i Mi m (Re M, La M i Si m, respectivament, si coincidira amb un instrument en Do) ja que el Fa# es produeix de manera natural, i el Do# a l'igual que el Re# (de la primera octava) són alteracions relativament senzilles.
De certa dificultat tenim el Do M (Sol M en Do), ja que el Fa natural no es produeix de manera natural i dins de l'escala natural de la dolçaina està considerada com una alteració. D'altra banda no existeix la tònica inferior (Do greu).
*Difícils: Si m, Sol m, La M i La m.
*Molt difícils: Mi M, Re m, Fa# m, Do# m, Fa M, Mi^b M, Do m i Si^b M.
*De màxima dificultat son la resta de tonalitats.

- D I N À M I C A -

Tal i com s'ha dit anteriorment, el so de la dolçaina té una gran potència sonora, això implica que tocar fort és el més normal i tocar més fort és impossible.
Amb les tècniques d'interpretació actuals es poden aconseguir efectes de dinàmica, a més a més aquesta activitat té una enorme dificultat perquè es complica l'afinació i es perd el timbre. Per aquestes raons cal tenir presents els següents aclariments per tal de treure el màxim profit a la interpretació i l'expressió:
1.- Mai no utilitzar els canvis dinàmics en el segon registre (de Mi^b a La agut). Aquestes notes sempre sonen fortes i amb molta dificultat es poden apagar lleugerament el seu so.
2.- En la dolçaina, al contrari que als altres instruments, baixar la potència sonora implica un gran esforç en l'embocadura i la utilització d'una tècnica molt complexa i de molta dificultat. Cal tenir cura de no acumular dificultats.
3.- Sols es pot assegurar l'èxit en la modalitat d'una f fins una F.
4.- No s'ha d'abusar en el canvis ràpids.

- A R T I C U L A C I Ó -

L'articulació de l'instrument és molt limitada respecte la resta d'instruments de la seua família, per això i a causa de qüestions tècniques com la impossibilitat de realitzar el doble i/o triple picat, la seua execució és molt lenta.
Per a interpretar a una velocitat alta s'han d'utilitzar les combinacions de lligats, tenint en comte la dificultat que porta el canvi d'octava i quasi sempre la seua impossibilitat d'executar-los.

- D I G I T A C I Ó -

Les característiques en la digitació són pràcticament les mateixes que puguen tenir els instruments de vent-fusta sense claus. Cal considerar que les posicions de Fa natural, Si^b/La# i La^b/Sol#, dificulten amb gran mesura l'execució de certes velocitats.
També cal tenir en compte els canvis de registre, ja que la dolçaina no té claus o posicions digitals per canviar d'octava i cal realitzar-les mitjançant pressions d'aire i d'embocadura (harmònics).

- R E S I S T È N C I A -

La dolçaina és un instrument musical en el qual el cansament físic i psicològic de l'intèrpret apareix ràpidament, tal vegada més ràpid que en els instruments de metall.
En ser un instrument curt ofereix molta resistència al pas de l'aire i exigeix per al seu ús una gran quantitat i pressió d'aquest.
La canya que s'utilitza és una de les més grans i més dures de la família dels oboès i cal fer una gran pressió sobre ella per poder manipular el so.
A pesar de tot es pot tocar més temps i amb més qualitat sempre que l'obra tinga pocs aguts i moltes respiracions, compassos d'espera, una menor dinàmica, i evitant en ell possible les alteracions difícils.